apuntant a la lluna...

Apunta a la lluna i, si falles, almenys seràs entre les estrelles

Comencem bé… Primer dia i primera festa! Bé, no ha estat una festa tal i com es coneixen a Catalunya, si no que aquesta és molt més light. Una “corridor party” no és res més que molta gent junta als espais comuns de les habitacions, és a dir, al menjador i a la cuina. De fet, aquesta era un “Internacional Dinner” on tothom que hi anava portava un plat típic del seu país, tenint en conte que els cuiners són els propis estudiants, així que la qualitat del menjar era limitada... ;).

Quan varem arribar érem uns cinc o sis, però en qüestió de minuts va anar arribant gent i més gent, amb les conseqüents presentacions personals. El típic: Hola, sóc en Dani de Barcelona... (amb una encaixada de mans tant si és noi com noia) i això és l’únic que et deies durant tota la nit, així que vam aconseguir fer amics del estil Facebook, que són aquells que mai parles amb ells però que els agregues per saber què és de les seves vides.

La veritat és que tanta gent ens va descol•locar. Per nosaltres era el primer dia a Suècia, però la gent ja portava més d’un més, amb la qual cosa ja estava més habituada a aquest tipus de festes... menys mal dels dos espanyols de la festa: En Fernado i en Rafa, que al més pur estil Esteso i Pajares feien broma rere broma i tenien a totes les erasmus assegudes al seu voltant adorant-los.






El cicle de canvi ha arribat a la fi. La última parada: Stockholm.

Ja sabeu que tot això va començar per una il•lusió pròpia, per poder créixer personal i professionalment, per provar coses noves i viure noves experiències, però sobretot per aprendre. Per aprendre coses bàsiques com cuinar un mateix allò que menja, netejar, tenir cura d’un espai propi... però també per aprendre com viuen altres cultures, no només la sueca, si no totes aquelles que hi viuen en el nostre passadís (corridor) de la nostra residència.
En arribar a Stockholm, el canvi no ha sigut només psicològic si no que també físic. Ens hem trobat amb un país recobert de nata, on no es pot distingir la terra del aigua per que tot té el mateix color, on les senyals de tràfic ja son grogues per se, on l’animal nacional és el Reno i on la família reial publica el seu propi calendari... és genial.

Esperem que totes les esperances i il•lusions que ha generat aquest viatge es puguin dur a terme sense morir en l’intent... Seguim apuntant a la lluna!!

Us deixo alguna imatge de l’arribada a aquest magnífic país que ens acollirà durant els pròxims sis mesos!





Avui he acabat tots els exàmens de la carrera!!! Sis anys esperant aquest dia, passant èpoques d’exàmens dolentes i altres de pitjors. Sis anys anant pràcticament tots els caps de setmana a l’acadèmia fent jornades infernals per a que m’ensenyessin el que suposadament haurien d’ensenyar els estimats professors de la universitat. Sis anys d’esforç i sacrifici que avui han vist la llum...

El capritxós destí ha volgut que l’examen final dels finals, el últim, el definitiu, fos l’únic de tota la carrera en el que ja anava aprovat. Qui sap, potser els estimats professors vulguin obsequiar-te amb un petit regalet, després de totes les trampes que t’han anat deixant pel camí dels exàmens anteriors.

En sis anys he fet molts exàmens, i tots diferents. Mai he aconseguit “clavar-ne” cap, sempre sortia dient: “Segur que la he liat perquè no em quadra” però veies que tots els teus companys estaven com tu...així que no et preocupaves i deies: “Si ells aproven, jo també!”. Recordo exàmens a ple estiu, a més de 35ºC, on senties com es fonien les neurones a mesura que les anaves utilitzant. Exàmens a la planta 9, en un dia de vent, on, tot i havent tancat les finestres, havies d’agafar els apunts per a que no s’aixequessin de la taula. Exàmens on se m’han acabat les piles de la HP i m'he hagut de buscar la vida per donar un resultat de forma aproximada. Exàmens on no saps com començar, i d’altres que no saps com acabar... exàmens en el que conta no és fer-ho bé, si no fer alguna cosa... O exàmens, com l’últim, en el que no has de fer res per aprovar, només gaudir del que estàs fent i deixar que passi el temps!

Us deixo el vídeo d’aquest moment únic en la vida, en el que un entrega l’últim examen “oficial” de la seva carrera docent. (Lo del carnet del Super3 és una broma que tenim amb en Ramiresss!!)


El canvi no s’atura i cada dia que passa sento que ja mai més podré repetir segons quines coses. Avui li ha tocat el torn a acomiadar-se de la Biblioteca, aquest espai que mentre fas la ESO i el Batxillerat creus que és prohibit però que quan arribes a la uni el trobes salvador.

Quantes tardes ens hem quedat estudiant als “zulos” de la Biblio? Quantes vegades hem hagut d’escoltar la musiqueta dels pitufos, la macarena o el New York New York quan era l’hora de tancar i ens volien fer marxar? Ho trobaré a faltar.

Trobaré a faltar el arribar els diumenges a les 9:55 i veure com tens davant teu un centenar d’estudiants com tu, a qui no deuen estimar massa a casa i per això decideixen passar els diumenges en grup, compartint apunts, fotocòpies i xuletes, això si, en arribar, trobes lloc. En conec més d’un que després de venir amb cotxe s’ha hagut de tornar a casa perquè no hi havia ni un sol lloc lliure... desesperant.

En fi, la tradició diu que un no pot dir que ha estudiat a Industrials si no ha escrit res o bé als lavabos o bé als separadors dels “Zulos”. Com les portes dels lavabos ja estan massa pintades, jo m’he decidit més aviat per la segona opció, i us adjunto la imatge que ho prova.

Espero d’aquí uns anys passejar per la Diagonal amb el meu fill i entrar a la biblio, anar al meu Zulo de sempre, treure la fusta separadora i que encara continuï el meu missatge... seria genial no?












D’aquí quatre dies la meva vida serà completament diferent al que ha sigut durant el darrer any. Avui ha tocat iniciar aquest canvi.

M’he llevat sobre dos quarts de set del matí, com cada dia. M’he dutxat i he esmorzat, com cada dia. He anat caminant a un quart de vuit fins la parada del bus urbà de Mollet, com cada dia, i m’ha portat fins la estació de Renfe, també com cada dia. He hagut de córrer per agafar el tren de les vuit menys quart, com cada dia, que em porta a Passeig de Gràcia, des de on he agafat el 22 fins als Jardinets, per darrer dia. A partir d’aquí, ja res no tornarà a ser igual.

He arribat a la meva taula de planta 5 del edifici d’ACC1Ó sobre dos quarts de nou. Com de costum, la resta del departament encara no havia arribat. Aquests moments de tranquil•litat a la feina són els que més m’agraden. Pausadament, he anat a omplir el got d’aigua i me l’he pres mentre mirava per la finestra de Passeig de Gràcia, veient com s’anava il•luminant poc a poc l’Hotel Fuster, de la mateixa manera que tot l’equip d’ACC1Ó m’ha il•luminat en els darrers sis mesos.

Companys, com bé defineix el vostre logo, sou una gent 10. Sempre m’heu tractat com un més, i això, per a un becari (estudiant en pràctiques per la Maria) és molt important. Sempre que aportava alguna idea, se m’escoltava, o se’m deixava fer el que creia i després se’n valoraven els resultats. Moltes gràcies per confiar en mi.

Avui he aprés que no tots els regals s’han d’embolicar. Us he de donar les gràcies per rebre el regal d’estar al vostre costat aprenent coses noves cada dia, paraules estranyes, excels rocambolescos, Power Points fins l’infinit. M’alegra treballar amb vosaltres. M’encanten les bromes sarcàstiques del Ignasi, les queixes del Emili, aquelles reunions on la Maria té un full amb mil i una idees, veure com l’Albert arriba tard cada dia, la paciència de la Montse amb el telèfon, la serietat d’en Raül i el lideratge de l’Enric. I-DREAM team.

Avui ha començat el canvi. Ens veiem a la lluna amics!
Per l'empresa. Som-hi!






Dissabte a la nit, durant la “festa” de comiat em van entregar un regal molt especial. Quan el vaig obrir no sabia ben bé de què es tractava, fins que vaig veure el logo del “Sanger”. Aleshores, tot un seguit d’emocions van recórrer el meu cos mentre intentava llegir les dedicatòries que m’havien dedicat els “profes”.

És cert que a la vida he tingut molta gent que m’ha anat ensenyant coses, des de la guarderia fins a la universitat, però no sé perquè ells són diferents. Potser perquè els nostres camins es van trobar a l’edat que més marca, en aquells moments en que un es fa com a persona i en els que els estímuls del seu entorn són més importants. Potser perquè sempre van estar allà quan els necessitava, ajudant-me, aconsellant-me... potser perquè ells són especials...

Lluís, Xavi, Marta, Susana, Manel, MºJosé, Miquel, Miren, Xavi C. Joan Ramón, Francesc, Carol, Marc, Júlia, Tanja, Manolo, Georgina, Morte, Màxim, Glòria, Rosa, Bertolín i tota la resta...sou genials i mai us oblidaré.

Ja fa sis anys que vaig deixar el Sanger com a alumne però cada vegada que passo pel davant de la nostra escola se’m posa la pell de gallina només de pensar la quantitat de records que vaig viure allà dins. M’encanta quan us trobo pel carrer i ens parem a parlar sobre com ens va la vida, i sobre com ens anirà.

De la vostra ensenyança em quedo amb allò més important. Els valors: El respecte per la gent i per les coses, el tenir criteri propi, el sacrifici i la feina ben feta.

Aquesta samarreta dedicada i firmada per tots vosaltres m’ha fet moltíssima il•lusió. No m’ho esperava, de veritat. M’heu regalat un petit espai dins del vostre cor i mai ho oblidaré.

Per acabar, m’agradaria comentar especialment una de les vostres dedicatòries: “Si dius que ets del Sant Gervasi, t’obriran totes les portes”. No sé si això és cert, però de ben segur que, amb el que m’heu ensenyat, les aconseguiré obrir.

Agraït per sempre més.










Moltíssimes gràcies a tots per venir a la “festa” de comiat! Gràcies a la meva Princesa, el Marc, la Cel, la Núria, a la Virginia i en Paco, a la Mire i al Torri, al Xavi, al Ciscu, a l’Uri i la Betsi, a la Marta, a la Mariona i l’Albert i a en Pablo! Moltes gràcies de tot cor!

I dic “festa” perquè jo vaig enviar un mail als meus amics per fer una festeta de comiat i tal... i per darrera meu la meva Princesa, juntament amb la Núria, van anar tramant tota una festa sorpresa... I tal va ser la meva sorpresa que en arribar al local em trobo allà als meus pares, familiars i amics... mare meva quin cachondeo...

A més a més, hi va haver la aparició especial d’en Pablo, Ramiresss pels seus amics... que jo el feia a Flix, amb la seva família, però va sortir de sota la taula.... deu meu Pablo, ets molt gran!

M’encanta estar amb vosaltres, ens veiem a la tornada!

PD: El títol d’aquesta entrada fa referència a la genial cançó de Roberto Carlos que tant i tant em escoltat al cotxe dels “papes” quan anàvem de viatge a Itàlia... oi Núria?














Ja fa uns dies que ens van anunciar el piset on viuríem mentre fóssim a Suècia i no em puc estar de dir-vos-ho!

Per si algú vol venir a fer una visiteta, serem al barri de Lappis, concretament al numero 4 del carrer Amanuensvägen... ja veieu que aprendre suec serà tot un repte...

Lappis és pràcticament un campus d’estudiants. Els suecs, que d’això saben una estona llarga, van construir tot un barri de residències on tant els alumnes que hi van d’intercanvi com els professors poden viure a prop de la universitat i on tenen tots els serveis necessaris (supermercat, botigues, tintoreria...) quantes coses ens queden per aprendre encara...

Per 300 euros mensuals disposarem d’una habitació de 18 a 24 m2 amb bany propi i cuina compartida, amb totes les despeses incloses... no està malament no? Així podrem fer networking a la hora de cuinar... Que si se li ha de posar abans la sal que el tomàquet o l’oli, que si a Catalunya fem servir l’oli d’oliva...ja sabeu com són aquestes converses...

Us deixo un link on podeu veure més o menys com serà... ja us ho diré quan arribem...

Imatges de Lappis

Això que té aquest nom tant estrany és el que aniré a fer a Estocolm durant els pròxims 5 mesos, de Febrer a Juny!

Es veu que les empreses que es dediquen a les tecnologies nuclears volien que els seus treballadors haguessin vist món abans d’incorporar-se a elles, així que van crear una plataforma amb col•laboració de totes aquelles universitats que impartien assignatures d’Enginyeria i Física Nuclear, creant el Màster Europeu de Ciència i Enginyeria Nuclear...

I, evidentment, a mi em va faltar temps per demanar-ho... Durant aquests anys de carrera he anat trobant-me amb molta gent a la que els hi he anat preguntant quines coses canviarien, si poguessin, del que havien fet fins ara acadèmicament parlant. Curiosament, la majoria de la gent coincidia en que s’havien de fer dues coses a la uni: el Viatge Final de Carrera i l’Erasmus.

El primer objectiu ja es va assolir l’any passat...amb unes meravelloses platges a Cuba ;-) així que no em podia permetre el luxe de deixar passar el segon objectiu... tot i que el destí no tingui les mateixes platges...

Així que, el 30 de Gener la meva princesa i jo volarem cap a un munt de desitjos, il•lusions i idees transformades en una ciutat: Stockholm. Sé que junts jugarem millor.

Benvinguts a tots al meu blog!

És temps de canvi. Temps de deixar coses enrere i agafar d'altres. Temps de seguir evolucionant!

I avui m'he decidit. Feia dies que em rondava pel cap la idea de fer un blog on explicar les meves cosetes del dia a dia, on pogués explicar el que sento, el que faig, els petits plaers de la vida, els coneixements que vaig adquirint...així que m'he lleçat a la picina i aquí el teniu!

Em sentiré satisfet si consegueixo únicament un lector, encara que sigui jo mateix...

Gràcies a tots i benvinguts a casa vostra!